Hi ha dies on m'envaeix un sentiment que em va encongir el cor, i que em fa venir ganes de fugir de tot.
Em quedo a casa, refugiant-me de l'exterior, sense ganes de comunicar-me amb ningú. No vull que em trobin, no vull que sàpiguen res de mi. Deu ser que aquest món em queda gran? És normal tenir un desig tant fort de rebuig cap als demés?
Però no és un sentiment que hagi arribat sol. He somiat alguna cosa que ja m'ha deixat així, però no recordo què era. Si els somnis són la porta que separen el conscient de l'inconscient, em pregunto què m'ha volgut dir el meu inconscient aquesta nit.
